L'avaluació

Aquesta setmana, a Bases Didàctiques i Disseny Curricular, hem tractat un dels temes més importants del temari: l’avaluació. Aquest ítem, en un primer moment, sembla senzill i obvi  però, a continuació, veurem que és molt més complex i difícil (si treballem en una educació constructivista, és clar).

En temps passats i, al meu pesar, presents, l’avaluació escolar sempre ha consistit en una nota que dictamina la teva aptitud en una determinada assignatura. Una numeració extreta d’una prova, o una sèrie de proves, que el professor facilitava i corregia. A partir d’ara, però, hem de mirar cap al futur: el món canvia dia a dia i, per tant, l’educació s’hi ha d’adaptar. Hem d’avançar.

El Govern, però, sembla que no opina igual, atesa l’aprovació de la nova llei d’educació LOMCE (2013). Només faré una breu instància atenent-me a que si la societat necessita una actualització educativa encaminada, com hem dit, cap al futur, per què s’ha aprovat una llei que ens fa retrocedir 70 anys enrere en molts dels aspectes?

AUTORIA: Marina Bennasar Torres.

Bé, política a part, penso que nosaltres, com a mestres, hem d’aconseguir fer front a totes les adversitats pel bé dels nostres alumnes, nens que en un futur formaran part de la societat adulta i que tenen a les seves mans el futur de tots.

Fins aquest moment, hem parlat de que hem de canviar per arribar a una educació constructivista i heterogènia. Com podem, doncs, canviar l’avaluació per a que encaixi dins aquesta nova concepció de l’educació?

En primer lloc, cal que ens preguntem què és l’avaluació. Bé, doncs, segons el DIEC: “Determinar, especialment d’una manera aproximada, la vàlua o valor (d’alguna cosa)”. Aplicant la definició a l’educació primària, podem dir que fins ara ha estat valorar si un alumne és apte o no per a seguir endavant en el procés educatiu (per mitjà de diverses proves).

El més important de tot és que hem de passar d’avaluar conceptes a avaluar COMPETÈNCIES. A més a més, com a bons mestres constructivistes que hem de ser, no ens podem basar en una avaluació, per això hem de fer al·lusió als diversos tipus que en trobem:

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. EINA: Popplet

Quin és, però, l’objectiu principal de l’avaluació? Per respondre aquesta pregunta, ens servirem del llibre 11 ideas clave: cómo aprender y ensenyar las competéncias, de Zabala. Segons l’autor, avaluem per ajudar a l’alumne a millorar el domini d’una competència. Així, és necessari conèixer les seves dificultats que té i reconduir-lo per un altre camí cap a l’objectiu que hom vulgui aconseguir.

Sorgeix el problema de com hem d’esbrinar el grau de coneixement assolit per cada alumne. Així doncs, Zabala, juntament amb NeusSanmartí (una altra autora que hem llegit per a la realització de l’entrada), coincideixen en l'ús d'Indicadors d’Avaluació (accions concretes que s’observen en la realització d’una tasca, una expressió, una frase que diu alguna idea específica o una acció que es du a terme. Pot ser diferent segons el nivell educatiu).

Zabala exposa que amb una pregunta simple, oral o escrita, podem donar sortida a aquest problema. De la mateixa manera, Sanmartí, proposa una sèrie d’opcions d’avaluació processiva, com els diaris de classe “instrument que promou que l’alumnar expliciti les seves idees sobre: què ha après, com ho ha après, quines dificultats hi ha trobat, els seus sentiments en relació amb el treball proposat o els aprenentatges realitats, etc. Serveix per poder identificar quines són les percepcions de l’alumnat sobre les activitats que es realitzen i sobre els seus aprenentatges” (segons Neus Sanmartí).

Autoria conjunta de classe. EINA: voicethread

Si ara em poso a pensar en com ho faré a l’hora de la veritat, em sorgeix el següent dubte: Com podré esbrinar l’eficàcia amb la qual les competències són aplicades en situacions reals pels meus alumnes? Bé doncs, aquesta resposta es va fent més evident a mesura que avancem tant en la nostra educació com en la lectura de Zabala i Sanmartí. Es tracta, així, d’aplicar totes les metodologies que coneguem o creem per tal d’avaluar correctament el treball dels nostres alumnes.

Mai recurriré a proves escrites com a única avaluació del que s’ha après, atesa la seva poca eficàcia quant a la informació que faciliten. A més a més, aplicar només aquestes proves és fer un ús totalment tradicionalista i antiquat d’un recurs que tenim.

Ara, me’n adono de com d’endarrerits anem els espanyols quant a la metodologia d’avaluació. Prova d’això és la selectivitat, prova que selecciona (origen del seu nom) a l’alumnat apte per a accedir a la universitat. Es intolerable que avui dia, el nostre sistema educatiu estigui a mercè d’unes proves que es fan a final del batxillerat. Si això sona antic i amb necessitat de cavi, no millorem.

El ministre d’educació Jose Ignacio Wert, va donar per aprovada la passada setmana la LOGSE. Aquesta és una llei d’educació que estableix les revàlides, posades en època de la dictadura de Primo de Rivera. En aquest moment, és quan ens adonem com juguen amb les nostres ments, com ens manipulen fent-nos creure que si en el passat funcionava, ara també. FALS.

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. MODEL: Carla Torres

A l’entrada anterior, ja vàrem fer una autoavaluació amb la qual, conjuntament amb la professora, vàrem extreure el valor del nostre aprenentatge sobre les competències. Per a fer-ho, la mestra va compartir amb nosaltres els seus criteris d’avaluació, en aquest cas una rúbrica, que vàrem emprar per com a guia. D’aquesta manera ens vàrem adonar des errors que fèiem i els requisits que a vegades obviàvem. Tot per millorar el nostre aprenentatge.

En aquesta, realitzarem una coavaluació, és a dir, una avaluació entre alumnes. D’aquesta manera podem veure errors en els altres i ajudar-los a millorar, car el mestre no és l’única font de saber i coneixement en una educació constructivista.

Com a futura mestra, hauré de facilitar l’aprenentatge de les competències al màxim, per a que a l’hora d’avaluar l’aprenentatge els nens entenguin els meus criteris i pugui, així, establir una relació entre aquests i els objectius de l’aprenentatge. De la mateixa manera, intentaré contar amb l’ajuda i la implicació de les famílies per a que els nens no tinguin missatges de l’avaluació contradictoris (entre la meva ensenyança constructiva i l’educació tradicional que degueren rebre els pares).

Una qüestió que em sembla important puntualitzar és l’atenció a la diversitat de l’àmbit, ja no tan sols de currículum, sinó d’avaluació. Si fem una adaptació curricular, aquesta ha d’implicar un canvi en l’avaluació, una adaptació. Aquest canvi s’evidenciarà encara més amb un alumne amb necessitats educatives especials, com el TDAH; necessitat, que suplirem amb la PT per tal de fer factible i productiu l’aprenentatge.

Recordo que quan era petita i, inclòs, al institut, a final de trimestre els mestres es miraven les notes dels teus exàmens i et deien: has progressat (si vares començar amb un examen de sis i vares acabar amb un vuit) o t’has relaxat, si passava al contrari. Ara me n’adono que simplement valoraven la capacitat que vares tenir un dia d’amollar a un examen tots els conceptes que havies estudiat del llibre de text, i tots els altres dies? No tenien valor? Doncs no, això és el que hem de canviar, el que he d’ajudar a canviar. 

Les competències

Ens trobem una setmana més davant una nova entrada, però no davant una temàtica nova. Al llarg de tot el curs hem tractat per damunt les competències, ja sigui com a component primordial del currículum o com a diferència entre escola tradicionali constructivista. Ara, però, vista la seva importància i determinació en el món de l’educació, els hi dedicarem una entrada sencera.

En primer lloc, hem de destacar que al llarg de la història diversos organismes de tot el món han intentat definir el terme “competència”. Totes elles han aportat diversos criteris rellevants que Zabala ha emprat per a fer la seva pròpia definició de competència: “Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada” (def. Extreta del llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y ensenyar las competencias; de ZABALA, Antoni). Per a que quedi més clar, i proporcionar contingut divers, tenim la definicó de Perrenound: “La competència és la capacitat de moilitzar tota mena de coneixement”.

A Espanya, en concret, les competències varen ser introduïdes en el currículum escolar gràcies a la LOGSE (1990). Val a dir, però que la concepció en concret de “competència” va sorgir en l’àmbit empresarial, atès que les empreses es trobaven amb personal que no sabia aplicar la teoria (concepció tradicionalista).

Les competències tenen molt a veure en la concepció constructivista de l’educació, car juguen un paper essencial en un currículum com el descrit en l’entrada anterior. Així, varen esser introduïdes en l’àmbit educatiu amb la finalitat d’educar significativament per a la vida. D’aquesta manera, es basaren en els quatre sabers de Delors, exposats en la primera entrada, com a tipus de competències bàsiques primordials. Val a dir, però, que actualment hi ha molts tipus de competències, des de la comunicació lingüística fins a la matemàtica i passant per l’autonomia.

D’altra banda, Zabala agrupa totes les competències que l’ésser humà ha d’adquirir al llarg de la vida estudiantil de la següent manera:

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. EINA: Popplet

El mateix autor, exposa que les competències conformen una taula de quatre potes, és a dir, que l’una no pot existir sense les altres tres. Nosaltres, per facilitar la comprensió del tema tractat, hem fonamentat les competències en tres aspectes: teoria, procediments i continguts. Aquests tres conceptes s’hauran de complementar entre ells en tot moment, i aquesta serà una de les meves tastes, fer que concordin i cohesionin.

Al llibre podem trobar una sèrie de característiques bàsiques per a la seva correcta ensenyança. Algunes com “globalitzadora” i “significativa” són les més importants, també trobem: complexitat de la situació en que s’ensenya, caràcter procedimental, combinació de components i funcionalitat.

No existeix una metodologia pròpia per a la seva ensenyança, però sí qüestions a tenir en compte, com els principis psicopedagògics. Així, Zabala també exposa un sèrie de referències sobre com els nens aprenen els diferents aspectes de les competències

•        FETS: s’aprenen exposant
•                 CONCEPTES: s’aprenen construint
•                 ACTITUD: s’aprèn vinculant l’alumne amb la matèria donada
•                 PROCEDIMENTS: s’aprenen practicant i exercitant a la pràctica

Al llarg de tot el llibre, i en concret a un capítol, l’autor defensa que la teoria no ha d’anar per separat amb la pràctica, sinó que són dos conceptes que han d’anar complementats en la mateixa competència. Trobo que aquesta concepció és molt encerada, atès que sense un fonament teòric no podríem desenvolupar la pràctica i, alhora, no necessitem teoria que no pugui ser aplicada a la vida real.

Crec que, com a mestres, hem de tenir en compte les diferents dimensions que les competències abasten. Entre elles trobem, la social, la interpersonal i la professional. Aquests, són tots els àmbits en els que un bon coneixement de les competències pot ajudar-nos a resoldre situacions i problemes reals a la vida, amb una correcta aplicació de la teoria apresa per via de les diverses metodologies.

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. EINA: voki.com 

Una cosa que hauré de tenir en compte a l’hora d’ensenyar les competències és l’atenció a la diversitat dins l’aula. D’això ja en vàrem parlar una mica en aquesta entrada i ara sabem que una de les coses que s’han de variar en l’atenció a la diversificació és la metodologia de l’aprenentatge de les competències. Com a mestra, hauré de mirar molt què és el que li va bé a un alumne i que no tant, per a canviar el que no funciona tant bé i que el nen puga desenvolupar les competències al màxim de les seves possibilitats.

He pensat, gràcies a Zabala, que per ensenyar les competències als meus alumnes faré servir diverses tècniques de treball creatiu, en equip i col·laboratiu. Sé que a dia d’avui no conec les tècniques professionals necessàries, coneixement que espero suplir al llarg dels quatre anys de carra, però tinc moltes ganes de saber i d’aprendre a ensenyar, entre altres,  les competències als meus futurs alumnes.

Aquesta entrada, com cada una de les que he fet al meu bloc, augmenta cada dia la meva seguretat com a bona mestra, potser que en un futur la realitat sigui una altra i que m’estavelli, però, a dia d’avui no puc deixar de pensar en com m’agradaria acabar ja la carrera per a poder fer allò que sempre he desitjat: ser bona mestra. Així, espero que durant el meu futur com a alumna completi les meves ganes amb un molt bon fonament teòric i pràctic.

Acabant ja l’entrada no puc deixar de pensar en com hem canviat, quan era petita només anava a classe seia i escoltava – recordo que la mestra sempre em renyava per xerrar, però jo solia prestava atenció – aquell ritual d’entrar, seure i callar, em pareixia el més normal del món quan ets un estudiant. Ara, però, ho veig diferent, aquella normalitat rutinària de les classes ha de canviar per a que els nens visquin emocions i noves experiències que els facin els dies divertits i dinàmics, per a que en un futur recordin els que els hi ensenyi i no puguin evitar un somriure nostàlgic.

AUTORIA: Nacho

Valoro molt, tot el que aprenc dia a dia, tant a la meva vida diària com a la universitat. Me n’he adonat de que he canviat, he madurat i me n’he adonat que arribar a ser una bona mestra constructivista és cada vegada una realitat més desitjada. No veig el moment de posar a la pràctica aquests nous coneixements, de viure’ls i gaudir-los i, de la mateixa manera, ampliar-los fins al màxim, si n’hi ha es clar.

El currículum

Nosaltres, com a mestres, tenim un rol molt complet i divers. Per a acomplir-lo disposem del currículum, << […] construcción social sobre las que se cruza un complejo entramado de prácticas en un proceso de desarrollo en diferentes niveles de concreción y objetivación (p.40). (2002)>>, J. Martínez Bonafé.

Com que la nostra ensenyança la fonamentarem sobre aquest currículum, és d’especial rigor dedicar-li una entrada de bloc per a conèixer-ne els aspectes principals, les característiques, la legislació que el rodeja i els seus elements. Per tant, és això el que tractarem a continuació.

En primer lloc, hem de destacar un dels elements més rellevants que té el currículum: el contingut. Com ja hem dit en entrades anteriors, ens trobem en una “Escola Constructivista” i, com a tal, els continguts són amplis i de diversos tipus:

-       Continguts sociològics: Context en el qual es desenvolupa l’aprenentatge de les competències bàsiques.

-     Continguts epistemològics: Són els coneixements més rellevants de cada una de les matèries que es donen a l’escola, des d’una perspectiva científica.

-         Continguts psicològics: Tractarien el “com” aprenen els alumnes.

-   Continguts pedagògics: Fan referència a la metodologia emprada per ensenyar les diverses competències bàsiques.

Altres elements, igualment necessaris, són: la fixació d’un objectiu, és a dir, on volem arribar; el mètode més adequat per a arribar allà on vulguem anar i els criteris d’avaluació constructivista i no tradicional que haguem de seguir.

Hi ha que anar alerta amb el currículum ocult, com es diu al capítol quatre de les lectures, <<aquellos aspectos del currículum que […] juegan un papel muy importante en la interpretación de los significadors y en un serie de valores que se acaban admitiendo son que nos demos cuenta>>. Amb això vull dir que sempre hem d’anar molt alerta amb la nostra actitud, les nostres paraules i la nostra conducta social, atès que sempre poden esser observades pels nostres alumnes.

Autoria: Marina Bennasar torres

Eina: VOKI.COM

De la mateixa manera, el currículum té unes certes característiques que hauria d’acomplir sempre la legislació que el designa, de les quals parlarem més endavant. Aquests trets corresponen a:

-        Un currículum únic, és a dir, comú a tots els alumnes. És cert, però, que no tots som iguals i que a cada alumne li funcionen unes coses o altres. Si ens trobem davant alumnes amb necessitats específiques especials podrem procedir a realitzar una adaptació curricular, és a dir, un reajustament del currículum (amb ajuda o no d’una mestra d’educació especial) per tal que l’alumne puga assolir els diferents objectius que li proposem dins les seves capacitats.

-      Els trets següents depenen en bona mesura dels nivells de concreció que faixi la legislació vigent, són la obertura, flexibilitat i descentralització del currículum. És aquí on ens donen joc per adaptar el currículum al nostre context sempre que acomplim els mínims que diu la llei. 

AUTORIA: Marina Bennasar torres

En els darrers anys, hem tingut diverses reformes educatives amb les seves pertinents lleis. D'aquestes, podem destacar primerament la LOGSE (1990), que va ampliar i canviar l’itinerari obligatori (fins als 16 anys) i que va introduir el concepte de currículum (gran avanç cap a una educació constructivista). Podem fer menció, també, de la LOE (2006) que introduí les competències bàsiques.

Aquestes dues lleis, han permès uns currículums oberts, flexibles, únics i descentralitzats. D'aquesta manera, establien uns mínims que el mestre havia de complir, però que permeteren una adaptació coherent segons les necessitats que sorgeixin.

El debat educatiu actual per excel·lència és la implantació de la LOMCE (2013), una nova llei que, entre d'altres, redueix un any  la ESO (15 anys) i aplica les revàlides. El currículum que permet crear aquesta llei no deixa marge als mestres, per tant no és ni obert ni flexible. De la mateixa manera, respon a ideologies polítiques i religioses que el fan centralitzat i no apte per a un correcte desenvolupament de les competències. En la meva opinió, és un pas endarrera en el camí cap a una educació constructivista.

Tots els continguts que hem tractat són d'especial importància per a introduir-nos en el món curricular, som conscient, però, que és molt més extens i que de cara al futur m'hauré de formar molt més en aquest tema per tal de donar als meus alumnes la meva millor faceta com a mestra. No m'importaria, i sé que ho faré, indagar en les profunditats d'aquesta temàtica, car m'apassiona i trobo que marca un ans i un després en una bona educació.

Quan era petita no sabia que el mestre, fos o no partidari d'una educació tradicional, havia treballat i programat tant les classes. No em podia imaginar que ser mestre anés més enllà de formar-se molt i amollar-ho tot a una classe. Ara, gràcies a tot el que he après, veig els esforços del cos docent i els que algun dia faré jo per a que els alumnes puguin desenvolupar les seves capacitats al màxim i de la millor manera.

  

He d'admetre que, a aquestes altures del curs, he progressat molt i el que abans eren idees, il·lusions i voluntat, ara van prenen forma i són cada vegada més reals i possibles. Espero poder arribar algun dia a "tancar" un currículum que, a part dels requisits mínims, tingui el necessari per a brindar als meus alumnes la millor experiències possible en l'aprenentatge per a la vida.

AUTORIA: Emory Maiden

Metodologia d'aprenentatge

Començant l’entrada nova del meu bloc setmanal, me n’he adonat que, d’alguna manera, els continguts que he d’aportar cohesionen i amplien els tractats en les entrades anteriors, a les quals procuraré fer referència al llarg del text.

La temàtica que tractaré en aquesta entrada versa sobre les diferents maneres d’aprendre i ensenyar les competències segons el llibre 11 ideas clav. Cómo aprender y enseñar las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau. Anant al gruix de la qüestió, podem extreure que hi ha dos branques principals que es decanten per una o altra metodologia: la TRADICIONAL i la CONSTRUCTIVISTA (visita entrada de bloc).

Podem destacar, en primer lloc, que la tradicional es basa en l’arcaica metodologia propedèutica i selectiva de repetició o reproducció fidel del que diu la font informant (el mestre o el llibre). Personalment, penso que amb aquest mètode l’alumne seria comparable a un ordinador: nosaltres (la font) el programem per a que faci unes coses determinades tal qual dictem. Em resulta massa dur pensar que en la societat que vivim encara hi hagi una concepció tan freda i distant de l’alumne. Com no pot ser d’altra forma, aquest aprenentatge serà absolutament superficial, atès que els conceptes no s’arriben a assimilar de manera efectiva i acaben creant reticència en l’alumne envers la teoria.

Com que aquesta primera metodologia òbviament no ens serveix per al dia a dia, n’hem de pensar una altra que sigui més efectiva i educativa. D’aquesta manera, ens trobem amb les competències, que integren d’igual forma coneixements, procediments i actituds. Ara bé, les característiques del seu aprenentatge estan relacionades directament amb les condicions que s’han de donar per a un aprenentatge el més significatiu i funcional possible (memorització comprensiva i possible aplicació pràctica), s’han de tenir en compte els quatre sabers de Delors.

El marc teòric de les condicions no està totalment determinat, però al llibre en qüestió ens trobem deu punts d’especial menció que estan fonamentats, entre d’altres, en la proposta integradora de Coll (1987, 1990 i 1993). Aquestes condicions són els principis pràctics:

1.         Els esquemes de coneixement i el coneixement previ:

     En ell s’exposa que l’estructura cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests, alhora, són representacions que hom posseeix sobre un coneixement (coneixement previ).

2.         La vinculació entre el contingut nou i el coneixement previ:

   S’han d’establir relacions entre els coneixements nous i els previs i anar reformant i completant l’estructura cognoscitiva (condició 1). D’aquesta manera sorgiran noves relacions substantives entre els conceptes i tindrem un vertader aprenentatge que no s’oblida.

3.         El nivell de desenvolupament:

    En aquesta condició es té en compte la capacitat de l’alumne per a completar, retocar i corregir el seu esquema bàsic de coneixement (establint diferents vincles a la seva xarxa).

4.         La zona de desenvolupament proper:

      Fa referència a la distància i el camí existent entre el que es sap i el que es vol aprendre.

5.         La disposició per a l’aprenentatge:

     Aquest punt és importantíssim. Tracta sobre les expectatives i concepcions de l’alumne vers el coneixement nou: “això no m’agrada”, “és avorrit”, “em servirà”, “és emocionant”… Condiciona el resultat de tot plegat

AUTORIA: Marina Bennasar Torres 2012

6.         La significativitat i la funcionalitat dels nous continguts:

   Això ens ve a dir que l’alumne ha de poder trobar un sentit funcional a quelcom nou que estigui aprenent. D’aquesta manera el punt 5 probablement adquireixi un punt de vista optimista.

7.         L’activitat mental i el conflicte cognitiu:

     Aquí tenim en compte la metodologia de Piaget del conflictecognitiu, que no és més que: la posada en dubte (sempre supervisada pels mestres) dels coneixement previs per l’alumne i la següent construcció d’un coneixement més complet i correcte.

 8.         L’actitud favorable, el sentit i la motivació:

     Té relació amb les condicions 5 i 6, a més a més, es té en compte la motivació intrínseca de l’alumne.

9.         L’autoestima, l’autoconcepte i les expectatives:

    De la mateixa manera, té a veure amb les expectatives de l’alumne vers el contingut a aprendre.

10.   La reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició:

    Aquesta condició és molt important, car reflexionar sobre el que s’ha après obri les portes per a l’assimilació de nou contingut i a impedir que s’oblidi el que l’alumne ha creat, atès que en té consciència.

Si en un futur aconsegueixo posar en pràctica, sinó totes, la gran majoria de les condiciones tractades en una metodologia constructivista, tindré la certesa de que els meus alumnes estaran aprenent de forma significativa i plena totes les competències que tractem. Aquest és el sentit primordial que li trobo al nou contingut exposat, el qual m’ha agradat conèixer i saber que algun dia tindré l’oportunitat de posar en pràctica.

Zabala, al llibre Enfoque globalizador y pensamiento complejo (1999), exposa que, a més de les condicions, hi ha unes fases de l’aprenentatge de competències que s’han de tenir en compte i que es relacionen en gran part amb les condicions anteriorment tractades. Aquestes van de la mà amb el principi de Piaget que hem puntualitzat a la condició 7 (equilibri à desequilibri à reequilibri).

Després de fer un breu anàlisi sobre els diferents principis psicopedagògics, entre d’altres,  per tal d’entendre millor el tema en qüestió, veig de manera clara que aquesta metodologia és la realment efectiva. No només pel fet que es pot adequar perfectament a qualsevol societat en qualsevol moment, sinó perquè també brida als meus futurs alumnes el Tot, és a dir, unes arrels fortes sobre les quals fer créixer un arbre tant alt com vulguin i de la manera que precisin (tant teòrica com pràctica). Així, hauré acomplert el meu rol com a mestra.

Per a mi és realment valuós i gratificant conèixer i entendre aquests principis pràctics, car em donen un esquema que de segur empraré per a les meves classes futures. Si a mi m’haguessin ensenyat d’aquesta manera ara seria, de ben segur, una persona molt més oberta del que soc, més productiva i optimista. Menys mal que sóc testaruda i l’educació tradicional que he rebut no m’ha romput els esquemes de futur i mai he perdut de vista els meus objectius, però no tothom ha tingut tanta sort. És aquí on recau la importància de la bona educació, en que ningú caigui del vaixell i que entre tots anem puant els que es queden penjant.

Espero poder seguir ampliant el meu coneixement i evolucionant en un futur, per a poder completar la meva formació al màxim degut a que quan més formada estigui jo més bons resultats obtindran els meus futurs alumnes a l’hora d’aprendre. S'ha de canviar el sistema d’ensenyar a l’escola, no pot ser permissible de cap manera que actualment tinguem tan arrelat un sistema infructífer.

Autoria: Frédérique Voisin-Demey

El rol del mestre, ans i ara

Durant la meva educació primària sempre he vist els mestres en un estatus superior en tots els sentits, una figura enigmàtica, llunyana i poderosa que podia, dins la meva ment infantil, arribar inclòs a viure a l’escola. Aquesta concepció incerta meva que envoltava els mestres es va anar dissipant a mesura que passaven els anys; cada vegada eren més “normals”, més humans, més com jo. Vaig anar veient que no només es limitaven a transmetre coneixements i a dictaminar si eres apte o no per a seguir el teu llarg camí educatiu, sinó que, sense adonar-te’n, sembraven en tu una llavor que tard o d’hora germina i influirà en els teus gustos i les teves decisions a la vida.

Jo vaig viure en una escola parcialment tradicional (veieu l'anterior entrada de bloc en base als models educatius) que intentava obrir-se, sense èxit, a noves metodologies d’ensenyança i que tenia els seus dubtes en vers les noves tecnologies (fet que potser es devia a la mitjana d’edat dels meus mestres, actualment tots, sinó jubilats, a punt de fer-ho). Si em baso en aquesta escola que jo vaig viure i em pregunten, quin és el rol del mestre? No sabria trobar funcions més enllà de “instruir” i “ensenyar el saber estar”, concepcions completament tradicionalistes. A dia d’avui crec poder afirmar que la meva educació m’ha servit −a part de per aprendre’m de memòria tots els rius i pics del món, dels quals no en sabria recordar ni el 10%− per forjar la meva capacitat crítica envers el sistema que he experimentat intrínsecament, així, ha fomentat també les ganes de canviar-lo.

 Aquesta visió, perquè no dir-ho, antiquada que tenia en la meva infantesa del rol del mestre ha canviat radicalment gràcies a la meva pròpia experiència, que he completat quantiosament amb coneixement teòric extret del capítol 8 del llibre Unaeducación para mañana, de Jaume Carbonell; aquesta entrada del bloc de Santos Guerra i de la metodologia TPACK.

Del capítol 8 del llibre de Carbonell m’he quedat amb allò que m’ha cridat especialment l’atenció per la seva substància innovadora. En primer lloc, l’autor afirma que hi ha cinc tipus definits de professorat, entre ells destacaré: el “model funcionarial absentista” que imparteix coneixements amb la “llei del mínim esforç”, no innova i mai col·labora; el “model nostàlgic”, professorat de molta experiència que han tirat la tovallola amb els nous mètodes i es resignen a emprar un model transmissor i el “model basat en la queixa permanent” que dóna les culpes als altres i no fa res per canviar la situació. En segon lloc, Carbonell cita deu atributs dels bons mestres, entre els quals podem destacar: la relació amorosa i afectiva amb els seus alumnes, un interès constant per la cultura, la cooperació amb alumnes i equip docent, la contínua formació i una visió positivista i esperançadora. Amb això, queda resumida la visió del rol antic i actual del mestre segons l’autor, un mestre guia, orienta i és responsable del mètode.

Vers a l’entrada del bloc de Santos Guerra, personalment, em quedaria amb una oració que treu l’essència d’un mestre constructiu: “Porque su tarea es enormemente paradójica, ya que consiste en ayudar a que otros aprendan por sí mismos a pensar y a convivir”. En aquesta pinzellada del seu pensament, trobem clarament els pilars principals de l’educació, el saber ser, fer, conviure i el saber saber.

Acabant amb les meves influències teòriques per redefinir el rol  del  mestre, cal fer menció al model TPACK creat al 2006 per Mishra i Koehler, els quals es basaren en Shulman. Sintèticament, aquest concep al bon mestre com una persona que és capaç tenir un coneixement sobre la matèria que tracti pedagògic i clar i, a més a més, que per a ensenyar-lo tregui el màxim profit a les tecnologies de què disposi.

                           Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres. en base a "feu click aquí"

Després de saber tot això, si em tornen a preguntar, quin és, des del teu punt de vista, el rol del mestre, respondria sense pensar-ho gaire: TOT. Perquè la funció d’un mestre ho engloba tot, des d’impartir la matèria (en les seves àmplies metodologies) fins a educar els nens, tot. I això queda demostrat amb allò que ens ha passat a tots alguna vegada, cridar al mestre amb un sonor “mama!” o “papa!”. Allò que em va fer tanta vergonya en el seu dia, m’ha servit ara per adonar-me que no eren tan distant com em pensava i que, a pesar de les traves que els hi posàvem, aconseguien educar-mos com a casa i guanyar-se la nostra confiança per començar a “orientar-mos” per a la vida.

                                       Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres 2012

En definitiva, hi ha dos maneres d’entendre el rol del mestre igualment acceptables a parer de cadascú: un rol purament instructiu i un altre que ho engloba tot, del qual som partidària. Jo seré mestra, i una de les meves funcions serà inspirar els meus alumnes i fomentar les seves ganes d’aprendre, conèixer i crear. Al cap i a la fi, encaminar aquestes bombes d’imaginació i passió que són els nens per a que treguin el màxim profit de la vida i, de cap manera, tallar-los les ales. Perquè una altra educació és possible.

Escola transmissora Vs escola constructiva

Avui dia, ens trobem en una societat en constant canvi, una comunitat que cada vegada té necessitats diferents que l’escola ha d’assolir i superar amb èxit. Si la nostra societat ha evolucionat tan dràsticament, per què seguim emprant un sistema de més de trenta anys enrere? No seria millor tenir-ne un adequat al nostre context actual?

El sistema endarrerit al que fem referència en la primera de les qüestions és el que solem anomenar “Escola tradicional” o “Escola transmissora”. Aquesta va sorgir com a complement de l’educació que els nens rebien a casa seva (generalment de caràcter cultural), és a dir, completava una educació que en bona part provenia de les famílies, qui no tenia aquest tipus d’educació a casa seva generalment no acabava els estudis, per això diem que era una escola per a “pocs”.

Es caracteritzava per un caràcter propedèutic i selectiu, amb un alumnat homogeni, passiu i al que no se tenia en compte les múltiples habilitats que poguera tenir de caràcter no acadèmic. El mestre era el transmissor exclusiu de coneixement i entenia els nens com a gots de vidre que a final de curs tenien més o menys aigua a dintre (quanta més aigua, més coneixement i, per tant, més nota). Val a dir que el desenvolupament de les competències era lineal i anava del més simple al més complex, quan el cervell d’un nen funciona de manera contrària (sintetitza la informació a partir de quelcom complex).

El famós pedagog italià Francesco Tonucci cità al 2012 en la conferència  de Galicia  “Los niños tienen 100 […] y la escuela les quita un 99”, això és una dura crítica al sistema escolar tradicional homogènia. Ve a dir que els nens tenen una capacitat de crear i unes ganes de conèixer immenses però que l’escola els inculca que només està bé allò que diu el mestre (referint-se al sistema tradicional).

Aquest sistema va funcionar mentre les famílies es feien càrrec de l’altra part de l’educació dels nens (cultura, sociologia, etc.) Però actualment hi ha hagut una forta mancança d’aquesta part fonamental en l’educació de l'alumne i, per tant, l’escola només atorga una part de l’ensenyament. Una part que es queda coixa, atès que les famílies no acompleixen la responsabilitat de completar l’educació dels seus fills. Doncs, si la societat ha canviat, no ho hauria de fer el sistema educatiu?

Davant aquesta qüestió sorgeix la necessitat d’un nou sistema educatiu que es sol anomenar “Escola nova” o “Escola constructiva”. Aquesta s’ha de fer càrrec de les bases culturals que ja no atorguen les famílies abans de plantejar-se l’ús dels llibres de text i el desenvolupament de projectes, per a que tots tinguin una base igualment sòlida. i, per tant, sigui per a tots. Una escola agradable, necessitada, estimada, per la que val la pena arriscar i a la qual els nens assisteixen de grat.

Aquesta nova pedagogia, molt més complexa que la tradicional, està principalment caracteritzada per una exaltació de la diversitat de l’estudiant. L'alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge, crea, construeix i té un procés actiu en el sistema. Un altre tret que hem d’esmentar és el paper del mestre com a guia i “responsable del mètode”, no com a orador i únic transmissor de coneixement.

És obvi, que aquest darrer enfocament de l’educació té un currículum molt més divers i diferent que l’escola tradicional o transmissora. Aquest està estructurat per blocs temàtics, problemes i reptes. Així, la seva metodologia gira al voltant de la pràctica i busca un aprenentatge basat en experiències significatives, de pes (excursió a una granja, observacions científiques, tallers de cuina…).

D’aquestes experiències significatives sorgeix un ventall ampli que s’ofereix als alumnes per a que tinguin la possibilitat de destacar en allò que són millors, sigui el que sigui. Descobrir aquesta habilitat, diferent en cada alumne, serà l'eix que el mestre haurà de trobar i sobre el qual haurà de fonamentar tota la resta de coneixement que l’alumne hagi d’adquirir amb total llibertat d’expressió (DIVERSITAT)

Quin paper té el Govern en tot això? Aquest hauria de facilitar la tasca als mestres reduint la ràtio significativament o augmentant el nombre de mestres per aula. Atès que cada alumne ha de ser tractat amb caràcter individual i amb un total seguiment del professor, fet que sembla impossible quan hi ha una trenta alumnes per mestre, i augmentant.

Ara ens trobem en un terme mig entre les dues metodologies  que a poc a poc hem de decantar cap al costat més adient per a la nostra societat en constant canvi, l’escola constructivista. Encara queda un llarg camí.