El rol del mestre, ans i ara

Durant la meva educació primària sempre he vist els mestres en un estatus superior en tots els sentits, una figura enigmàtica, llunyana i poderosa que podia, dins la meva ment infantil, arribar inclòs a viure a l’escola. Aquesta concepció incerta meva que envoltava els mestres es va anar dissipant a mesura que passaven els anys; cada vegada eren més “normals”, més humans, més com jo. Vaig anar veient que no només es limitaven a transmetre coneixements i a dictaminar si eres apte o no per a seguir el teu llarg camí educatiu, sinó que, sense adonar-te’n, sembraven en tu una llavor que tard o d’hora germina i influirà en els teus gustos i les teves decisions a la vida.

Jo vaig viure en una escola parcialment tradicional (veieu l'anterior entrada de bloc en base als models educatius) que intentava obrir-se, sense èxit, a noves metodologies d’ensenyança i que tenia els seus dubtes en vers les noves tecnologies (fet que potser es devia a la mitjana d’edat dels meus mestres, actualment tots, sinó jubilats, a punt de fer-ho). Si em baso en aquesta escola que jo vaig viure i em pregunten, quin és el rol del mestre? No sabria trobar funcions més enllà de “instruir” i “ensenyar el saber estar”, concepcions completament tradicionalistes. A dia d’avui crec poder afirmar que la meva educació m’ha servit −a part de per aprendre’m de memòria tots els rius i pics del món, dels quals no en sabria recordar ni el 10%− per forjar la meva capacitat crítica envers el sistema que he experimentat intrínsecament, així, ha fomentat també les ganes de canviar-lo.

 Aquesta visió, perquè no dir-ho, antiquada que tenia en la meva infantesa del rol del mestre ha canviat radicalment gràcies a la meva pròpia experiència, que he completat quantiosament amb coneixement teòric extret del capítol 8 del llibre Unaeducación para mañana, de Jaume Carbonell; aquesta entrada del bloc de Santos Guerra i de la metodologia TPACK.

Del capítol 8 del llibre de Carbonell m’he quedat amb allò que m’ha cridat especialment l’atenció per la seva substància innovadora. En primer lloc, l’autor afirma que hi ha cinc tipus definits de professorat, entre ells destacaré: el “model funcionarial absentista” que imparteix coneixements amb la “llei del mínim esforç”, no innova i mai col·labora; el “model nostàlgic”, professorat de molta experiència que han tirat la tovallola amb els nous mètodes i es resignen a emprar un model transmissor i el “model basat en la queixa permanent” que dóna les culpes als altres i no fa res per canviar la situació. En segon lloc, Carbonell cita deu atributs dels bons mestres, entre els quals podem destacar: la relació amorosa i afectiva amb els seus alumnes, un interès constant per la cultura, la cooperació amb alumnes i equip docent, la contínua formació i una visió positivista i esperançadora. Amb això, queda resumida la visió del rol antic i actual del mestre segons l’autor, un mestre guia, orienta i és responsable del mètode.

Vers a l’entrada del bloc de Santos Guerra, personalment, em quedaria amb una oració que treu l’essència d’un mestre constructiu: “Porque su tarea es enormemente paradójica, ya que consiste en ayudar a que otros aprendan por sí mismos a pensar y a convivir”. En aquesta pinzellada del seu pensament, trobem clarament els pilars principals de l’educació, el saber ser, fer, conviure i el saber saber.

Acabant amb les meves influències teòriques per redefinir el rol  del  mestre, cal fer menció al model TPACK creat al 2006 per Mishra i Koehler, els quals es basaren en Shulman. Sintèticament, aquest concep al bon mestre com una persona que és capaç tenir un coneixement sobre la matèria que tracti pedagògic i clar i, a més a més, que per a ensenyar-lo tregui el màxim profit a les tecnologies de què disposi.

                           Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres. en base a "feu click aquí"

Després de saber tot això, si em tornen a preguntar, quin és, des del teu punt de vista, el rol del mestre, respondria sense pensar-ho gaire: TOT. Perquè la funció d’un mestre ho engloba tot, des d’impartir la matèria (en les seves àmplies metodologies) fins a educar els nens, tot. I això queda demostrat amb allò que ens ha passat a tots alguna vegada, cridar al mestre amb un sonor “mama!” o “papa!”. Allò que em va fer tanta vergonya en el seu dia, m’ha servit ara per adonar-me que no eren tan distant com em pensava i que, a pesar de les traves que els hi posàvem, aconseguien educar-mos com a casa i guanyar-se la nostra confiança per començar a “orientar-mos” per a la vida.

                                       Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres 2012

En definitiva, hi ha dos maneres d’entendre el rol del mestre igualment acceptables a parer de cadascú: un rol purament instructiu i un altre que ho engloba tot, del qual som partidària. Jo seré mestra, i una de les meves funcions serà inspirar els meus alumnes i fomentar les seves ganes d’aprendre, conèixer i crear. Al cap i a la fi, encaminar aquestes bombes d’imaginació i passió que són els nens per a que treguin el màxim profit de la vida i, de cap manera, tallar-los les ales. Perquè una altra educació és possible.

Escola transmissora Vs escola constructiva

Avui dia, ens trobem en una societat en constant canvi, una comunitat que cada vegada té necessitats diferents que l’escola ha d’assolir i superar amb èxit. Si la nostra societat ha evolucionat tan dràsticament, per què seguim emprant un sistema de més de trenta anys enrere? No seria millor tenir-ne un adequat al nostre context actual?

El sistema endarrerit al que fem referència en la primera de les qüestions és el que solem anomenar “Escola tradicional” o “Escola transmissora”. Aquesta va sorgir com a complement de l’educació que els nens rebien a casa seva (generalment de caràcter cultural), és a dir, completava una educació que en bona part provenia de les famílies, qui no tenia aquest tipus d’educació a casa seva generalment no acabava els estudis, per això diem que era una escola per a “pocs”.

Es caracteritzava per un caràcter propedèutic i selectiu, amb un alumnat homogeni, passiu i al que no se tenia en compte les múltiples habilitats que poguera tenir de caràcter no acadèmic. El mestre era el transmissor exclusiu de coneixement i entenia els nens com a gots de vidre que a final de curs tenien més o menys aigua a dintre (quanta més aigua, més coneixement i, per tant, més nota). Val a dir que el desenvolupament de les competències era lineal i anava del més simple al més complex, quan el cervell d’un nen funciona de manera contrària (sintetitza la informació a partir de quelcom complex).

El famós pedagog italià Francesco Tonucci cità al 2012 en la conferència  de Galicia  “Los niños tienen 100 […] y la escuela les quita un 99”, això és una dura crítica al sistema escolar tradicional homogènia. Ve a dir que els nens tenen una capacitat de crear i unes ganes de conèixer immenses però que l’escola els inculca que només està bé allò que diu el mestre (referint-se al sistema tradicional).

Aquest sistema va funcionar mentre les famílies es feien càrrec de l’altra part de l’educació dels nens (cultura, sociologia, etc.) Però actualment hi ha hagut una forta mancança d’aquesta part fonamental en l’educació de l'alumne i, per tant, l’escola només atorga una part de l’ensenyament. Una part que es queda coixa, atès que les famílies no acompleixen la responsabilitat de completar l’educació dels seus fills. Doncs, si la societat ha canviat, no ho hauria de fer el sistema educatiu?

Davant aquesta qüestió sorgeix la necessitat d’un nou sistema educatiu que es sol anomenar “Escola nova” o “Escola constructiva”. Aquesta s’ha de fer càrrec de les bases culturals que ja no atorguen les famílies abans de plantejar-se l’ús dels llibres de text i el desenvolupament de projectes, per a que tots tinguin una base igualment sòlida. i, per tant, sigui per a tots. Una escola agradable, necessitada, estimada, per la que val la pena arriscar i a la qual els nens assisteixen de grat.

Aquesta nova pedagogia, molt més complexa que la tradicional, està principalment caracteritzada per una exaltació de la diversitat de l’estudiant. L'alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge, crea, construeix i té un procés actiu en el sistema. Un altre tret que hem d’esmentar és el paper del mestre com a guia i “responsable del mètode”, no com a orador i únic transmissor de coneixement.

És obvi, que aquest darrer enfocament de l’educació té un currículum molt més divers i diferent que l’escola tradicional o transmissora. Aquest està estructurat per blocs temàtics, problemes i reptes. Així, la seva metodologia gira al voltant de la pràctica i busca un aprenentatge basat en experiències significatives, de pes (excursió a una granja, observacions científiques, tallers de cuina…).

D’aquestes experiències significatives sorgeix un ventall ampli que s’ofereix als alumnes per a que tinguin la possibilitat de destacar en allò que són millors, sigui el que sigui. Descobrir aquesta habilitat, diferent en cada alumne, serà l'eix que el mestre haurà de trobar i sobre el qual haurà de fonamentar tota la resta de coneixement que l’alumne hagi d’adquirir amb total llibertat d’expressió (DIVERSITAT)

Quin paper té el Govern en tot això? Aquest hauria de facilitar la tasca als mestres reduint la ràtio significativament o augmentant el nombre de mestres per aula. Atès que cada alumne ha de ser tractat amb caràcter individual i amb un total seguiment del professor, fet que sembla impossible quan hi ha una trenta alumnes per mestre, i augmentant.

Ara ens trobem en un terme mig entre les dues metodologies  que a poc a poc hem de decantar cap al costat més adient per a la nostra societat en constant canvi, l’escola constructivista. Encara queda un llarg camí.

Educació

Segons la RAE el terme “educació” es defineix principalment com “la instrucció per mitjà de l’acció del docent”, així com “criar, adoctrinar i ensenyar a joves i nens”. Però és molt més que això, car té unes funcions. Aquestes han protagonitzat els grans debats sobre l’educació; perquè, què ha de fer? Ensenyar o instruir?. Aquestes són les qüestions principals que tractarem amb l’ajuda dels capítols 1 i 4 del llibre 11ideas clave. Cómo aprender y ensenyar las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau.

La primera vessant, la tradicional, afirma: “L’escola instrueix i la família educa”. En ella es defensa un model educatiu selectiu i propedèutic, és a dir, un model que entén l’educació com un conjunt de coneixements teòrics que s’han d’impartir a l’escola per tal d’accedir a la universitat i que, per tant, són desenvolupats en funció d’aquesta. Podem afegir que només té en compte aquelles competències que es desenvolupen a l’escola (matemàtiques, socials…) i que, d’aquesta manera, tot el que un nen aprèn al carrer o a casa no és concebut com coneixement.

Amb la revolució francesa de 1789 hi va haver un increment en la tassa d’escolaritat, per tant el país no es podia permetre que tothom tingués una educació completa. Per solucionar la situació, varen idear dos itineraris consecutius, un curt (per a la majoria de la població) i un llarg (per als que vertaderament volien i podien accedir a la universitat). D’aquesta manera, els nens que no començaven el cicle llarg de l’educació tenien una sèrie descomunal de sabers teòrics que no sabien o no podien usar atès que no arribarien a accedir a la universitat, en paraules de Zabala, “aquest procés determina que l’escola desemboqui en una acumulació de sabers que generalment només són necessaris per a posteriors estudis universitaris” (p. 67).

Aquesta idea va desembocar en una altra teoria educativa que afirma que la finalitat màxima de l’escola és educar, no instruir. En ella es defensa una formació integra de la persona des del començament, no només teòrica com en el model anterior. Segons Delors, polític francés autor del llibre L’educació tanca un tresor, cal que un alumne desenvolupi quatre competències bàsiques que són els seus pilars en vers a la societat.

El primer d’ells és “saber”, aprendre del món que el rodeja uns coneixements teòrics induïts per uns agents. Què seria dels sabers teòrics si no es poden aplicar? Per això podem destacar que el segon pilar bàsic que exposa Delors  és “saber fer”, és a dir, desenvolupar de forma pràctica els coneixements teòrics amb coneixement de causa. El tercer pilar és “saber ser”, construir-se íntegrament capacitats cognitives, afectives i rectores en vers el context social que ens rodeja. Finalment, el polític exposa que el quart pilar fonamental en la formació íntegra de l’individu és “saber conviure”, saber comprendre, respectar i tolerar la gent que et rodeja.

Amb tot això, ens trobem en uns dels debats més prolífers de la història, les finalitats de l’educació. Després d’exposar els dos corrents principals crec que l’última instància de l’educació hauria d’anar dirigida a la formació de l’alumne de manera completa tenint en compte el context sociocultural en el que es trobi, ja que els coneixements teòrics són en la seva majoria efímers i massa fàcils d’oblidar, mentre que tenir coneixement (pràctic i teòric) dels vertaderament útils per la vida pot marcar la diferència en l’individu i, en conseqüència, en la societat.