dissabte, 25 de gener de 2014

Reflexió final!

Quan vaig decidir ser mestra als sis anyets, em pensava que la carrera de magisteri es limitava a aprendre tot el coneixement del món per després explicar-lo a classe. En canvi, fa tot just quatre mesos, quan encara no havia començat la carrera, ja tenia una idea general de les assignatures i temàtiques que s'hi tractaven. El que no sabia era la presència d’una nova educació, o de la possibilitat d’aquesta, i em van caldre no més d'un parell de raons constructivistes per a veure que allò havia de ser el futur.

Autoria: Malcolm Browne

Què ha canviat, doncs, en la meva visió de l’educació?

La resposta a aquesta pregunta queda molt reflectida al llarg de tot l’eportafoli que he fet:
  •  A les dues primeres entrades (aquesta i aquesta) no reflectia ben bé el meu punt de vista, no feia una bona reflexió sobre el meu propi aprenentatge. Això es devia al meu poc coneixement sobre l’educació constructivista, car només duia dues escasses setmanes d’universitat.
  • Quan em varen anar ensenyant els pilars de la nova educació, les seves bases,  les seves raons, etc. vaig anar convencent-me extremadament ràpid de que l’aplicació d’una educació lògica i acord amb la societat seria el meu objectiu primordial a la vida laboral.

A poc a poc, vaig anar veien la llum gràcies a totes les lectures que hem fet i a totes les classes que he pogut gaudir.

Avançant a través de diversos autors, teories dels quals vaig anar reflectint en les diverses entrades del meu bloc, he anat completant amb un bon coneixement significatiu aquelles idees tan romàntiques i inexpertes que vaig exposar a la presentació de l’eportafoli o al treball de Va de mestres: carta als mestres que comencen.

Pens que l’evolució que he experimentat està plenament reflectida a les entrades que he fet al llarg de tot el curs, sobre tot en les reflexions sobre el meu propi aprenentatge, ítem constructivista primordial. Per senyalar molt més aquesta evolució, he el·laborat un PLE amb les eines que empro en el meu camí cap al futur:




Autoria pròpia
Fes click a la imatge per augmentar-la

He volgut representar tot allò que empro en un arbre que ho relaciona tot i que creix dia a dia. Amb les branques fosques, trobem res relacions directes amb mi i, amb les clares, les relacions entre les eines. Tot està relacionat entre si, d’alguna manera he volgut plasmar la diversitat que empro en el meu dia a dia i que tot es complementa.

Realment, no em queda res més per dir a part d’un “gràcies” a tots aquells que m’han obert les portes de la bona educació. Em seguiré esforçant moltíssim per formar-me i, així, donar la millor educació que puga als meus futurs alumnes. Aquest camí continua…

dijous, 23 de gener de 2014

Debat via Twitter

Després de gairebé dos mesos sense nova activitat d’eportafoli, a classe de Bases Didàctiques i Disseny Curricular hem fet una activitat que es mereix un lloquet al meu bloc: un debat via Twitter.

Anteriorment, al bloc ja havíem parlat de la polèmica entre tradicionalisme i constructivisme en l’àmbit educatiu. Així, com que serà un tema amb el que ens toparem durant tota la nostra carrera laboral, a classe hem preparat un debat amb aquesta temàtica durant una setmana. D’aquesta manera, estarem sempre llestos per a rebatre arguments contraris a les nostres ideologies constructivistes.



En primer lloc, vàrem emprar el Twitter per anar creant i fonamentat arguments de cara al debat. Aquests han set els meus twits segons els rols que he dut a terme:

-         Els tres primers dies a mi em va tocar estar a favor del tradicionalisme:











La meva experiència en el rol tradicionalista no ha set mica agradable:
o   Deia coses que no pensava de veritat i que, fins i tot, em feia mal dir.
o   Vaig sentir que em vaig trair a mi mateixa, tot i que només fos una activitat de classe.
He de destacar que em va servir per saber i conèixer molts d’arguments tradicionalistes, però no per entendre’ls.  

-          Els tres darrers dies em va tocar en contra del tradicionalisme:













Aquesta experiència sí que va ser gratificant, em vaig sentir molt bé, trobant contrarguments lògics i que no permetien possible discussió.

Alguns twits interessants dels meus companys:




Si miro en darrera en el nostre camí cap al futur, veig una Marina que realment pensava que l’educació era com era i punt, sense discussió ni modificació. Creia en un món on tot sempre era igual, no la història i les ciències eren sempre igual i on la carrera de magisteri era aprendre els llibres al peu de la lletra per després dir-ho a classe sense vacil·lar.

Ara, en canvi, tenc una altra visió. Veig un món que canvia dia a dia, una escola que s’hi ha d’adaptar, una educació molt més oberta. Veig, doncs, que les coses no són com jo creia, són millors.

Si dirigeixo la vista en davant, cap el futur, veig noves portes que s’estan obrint ara, en el present. Portes que ens dirigeixen cap a una educació constructiva i apta per la societat del moment i que, esper, ens permetran atracar d’una vegada per totes l’escola a la societat.





Aquesta experiència ha reconfirmat la nostra creença en l’educació constructiva, atès que, tant a Twitter com a classe, els defensors del tradicionalisme es quedaven sense arguments lògics i amb una base teòrica correcta. D’altra banda, als constructivistes mai els hi ha faltat arguments per defensar la millor educació que poden rebre els nens.

dilluns, 2 de desembre de 2013

L'avaluació

Aquesta setmana, a Bases Didàctiques i Disseny Curricular, hem tractat un dels temes més importants del temari: l’avaluació. Aquest ítem, en un primer moment, sembla senzill i obvi  però, a continuació, veurem que és molt més complex i difícil (si treballem en una educació constructivista, és clar).

En temps passats i, al meu pesar, presents, l’avaluació escolar sempre ha consistit en una nota que dictamina la teva aptitud en una determinada assignatura. Una numeració extreta d’una prova, o una sèrie de proves, que el professor facilitava i corregia. A partir d’ara, però, hem de mirar cap al futur: el món canvia dia a dia i, per tant, l’educació s’hi ha d’adaptar. Hem d’avançar.

El Govern, però, sembla que no opina igual, atesa l’aprovació de la nova llei d’educació LOMCE (2013). Només faré una breu instància atenent-me a que si la societat necessita una actualització educativa encaminada, com hem dit, cap al futur, per què s’ha aprovat una llei que ens fa retrocedir 70 anys enrere en molts dels aspectes?



Bé, política a part, penso que nosaltres, com a mestres, hem d’aconseguir fer front a totes les adversitats pel bé dels nostres alumnes, nens que en un futur formaran part de la societat adulta i que tenen a les seves mans el futur de tots.

Fins aquest moment, hem parlat de que hem de canviar per arribar a una educació constructivista i heterogènia. Com podem, doncs, canviar l’avaluació per a que encaixi dins aquesta nova concepció de l’educació?

En primer lloc, cal que ens preguntem què és l’avaluació. Bé, doncs, segons el DIEC: “Determinar, especialment d’una manera aproximada, la vàlua o valor (d’alguna cosa). Aplicant la definició a l’educació primària, podem dir que fins ara ha estat valorar si un alumne és apte o no per a seguir endavant en el procés educatiu (per mitjà de diverses proves).

El més important de tot és que hem de passar d’avaluar conceptes a avaluar COMPETÈNCIES. A més a més, com a bons mestres constructivistes que hem de ser, no ens podem basar en una avaluació, per això hem de fer al·lusió als diversos tipus que en trobem:

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. EINA: Popplet

Quin és, però, l’objectiu principal de l’avaluació? Per respondre aquesta pregunta, ens servirem del llibre 11 ideas clave: cómo aprender y ensenyar las competéncias, de Zabala. Segons l’autor, avaluem per ajudar a l’alumne a millorar el domini d’una competència. Així, és necessari conèixer les seves dificultats que té i reconduir-lo per un altre camí cap a l’objectiu que hom vulgui aconseguir.

Sorgeix el problema de com hem d’esbrinar el grau de coneixement assolit per cada alumne. Així doncs, Zabala, juntament amb NeusSanmartí (una altra autora que hem llegit per a la realització de l’entrada), coincideixen en l'ús d'Indicadors d’Avaluació (accions concretes que s’observen en la realització d’una tasca, una expressió, una frase que diu alguna idea específica o una acció que es du a terme. Pot ser diferent segons el nivell educatiu).

Zabala exposa que amb una pregunta simple, oral o escrita, podem donar sortida a aquest problema. De la mateixa manera, Sanmartí, proposa una sèrie d’opcions d’avaluació processiva, com els diaris de classe “instrument que promou que l’alumnar expliciti les seves idees sobre: què ha après, com ho ha après, quines dificultats hi ha trobat, els seus sentiments en relació amb el treball proposat o els aprenentatges realitats, etc. Serveix per poder identificar quines són les percepcions de l’alumnat sobre les activitats que es realitzen i sobre els seus aprenentatges” (segons Neus Sanmartí).

Autoria conjunta de classe. EINA: voicethread

Si ara em poso a pensar en com ho faré a l’hora de la veritat, em sorgeix el següent dubte: Com podré esbrinar l’eficàcia amb la qual les competències són aplicades en situacions reals pels meus alumnes? Bé doncs, aquesta resposta es va fent més evident a mesura que avancem tant en la nostra educació com en la lectura de Zabala i Sanmartí. Es tracta, així, d’aplicar totes les metodologies que coneguem o creem per tal d’avaluar correctament el treball dels nostres alumnes.

Mai recurriré a proves escrites com a única avaluació del que s’ha après, atesa la seva poca eficàcia quant a la informació que faciliten. A més a més, aplicar només aquestes proves és fer un ús totalment tradicionalista i antiquat d’un recurs que tenim.

Ara, me’n adono de com d’endarrerits anem els espanyols quant a la metodologia d’avaluació. Prova d’això és la selectivitat, prova que selecciona (origen del seu nom) a l’alumnat apte per a accedir a la universitat. Es intolerable que avui dia, el nostre sistema educatiu estigui a mercè d’unes proves que es fan a final del batxillerat. Si això sona antic i amb necessitat de cavi, no millorem.

El ministre d’educació Jose Ignacio Wert, va donar per aprovada la passada setmana la LOGSE. Aquesta és una llei d’educació que estableix les revàlides, posades en època de la dictadura de Primo de Rivera. En aquest moment, és quan ens adonem com juguen amb les nostres ments, com ens manipulen fent-nos creure que si en el passat funcionava, ara també. FALS.

AUTORIA: Marina Bennasar Torres. MODEL: Carla Torres

A l’entrada anterior, ja vàrem fer una autoavaluació amb la qual, conjuntament amb la professora, vàrem extreure el valor del nostre aprenentatge sobre les competències. Per a fer-ho, la mestra va compartir amb nosaltres els seus criteris d’avaluació, en aquest cas una rúbrica, que vàrem emprar per com a guia. D’aquesta manera ens vàrem adonar des errors que fèiem i els requisits que a vegades obviàvem. Tot per millorar el nostre aprenentatge.

En aquesta, realitzarem una coavaluació, és a dir, una avaluació entre alumnes. D’aquesta manera podem veure errors en els altres i ajudar-los a millorar, car el mestre no és l’única font de saber i coneixement en una educació constructivista.

Com a futura mestra, hauré de facilitar l’aprenentatge de les competències al màxim, per a que a l’hora d’avaluar l’aprenentatge els nens entenguin els meus criteris i pugui, així, establir una relació entre aquests i els objectius de l’aprenentatge. De la mateixa manera, intentaré contar amb l’ajuda i la implicació de les famílies per a que els nens no tinguin missatges de l’avaluació contradictoris (entre la meva ensenyança constructiva i l’educació tradicional que degueren rebre els pares).

Una qüestió que em sembla important puntualitzar és l’atenció a la diversitat de l’àmbit, ja no tan sols de currículum, sinó d’avaluació. Si fem una adaptació curricular, aquesta ha d’implicar un canvi en l’avaluació, una adaptació. Aquest canvi s’evidenciarà encara més amb un alumne amb necessitats educatives especials, com el TDAH; necessitat, que suplirem amb la PT per tal de fer factible i productiu l’aprenentatge.

Recordo que quan era petita i, inclòs, al institut, a final de trimestre els mestres es miraven les notes dels teus exàmens i et deien: has progressat (si vares començar amb un examen de sis i vares acabar amb un vuit) o t’has relaxat, si passava al contrari. Ara me n’adono que simplement valoraven la capacitat que vares tenir un dia d’amollar a un examen tots els conceptes que havies estudiat del llibre de text, i tots els altres dies? No tenien valor? Doncs no, això és el que hem de canviar, el que he d’ajudar a canviar. 



diumenge, 17 de novembre de 2013

Les competències

Ens trobem una setmana més davant una nova entrada, però no davant una temàtica nova. Al llarg de tot el curs hem tractat per damunt les competències, ja sigui com a component primordial del currículum o com a diferència entre escola tradicionali constructivista. Ara, però, vista la seva importància i determinació en el món de l’educació, els hi dedicarem una entrada sencera.

En primer lloc, hem de destacar que al llarg de la història diversos organismes de tot el món han intentat definir el terme “competència”. Totes elles han aportat diversos criteris rellevants que Zabala ha emprat per a fer la seva pròpia definició de competència: “Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada” (def. Extreta del llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y ensenyar las competencias; de ZABALA, Antoni). Per a que quedi més clar, i proporcionar contingut divers, tenim la definicó de Perrenound: “La competència és la capacitat de moilitzar tota mena de coneixement”.

A Espanya, en concret, les competències varen ser introduïdes en el currículum escolar gràcies a la LOGSE (1990). Val a dir, però que la concepció en concret de “competència” va sorgir en l’àmbit empresarial, atès que les empreses es trobaven amb personal que no sabia aplicar la teoria (concepció tradicionalista).

Les competències tenen molt a veure en la concepció constructivista de l’educació, car juguen un paper essencial en un currículum com el descrit en l’entrada anterior. Així, varen esser introduïdes en l’àmbit educatiu amb la finalitat d’educar significativament per a la vida. D’aquesta manera, es basaren en els quatre sabers de Delors, exposats en la primera entrada, com a tipus de competències bàsiques primordials. Val a dir, però, que actualment hi ha molts tipus de competències, des de la comunicació lingüística fins a la matemàtica i passant per l’autonomia.

D’altra banda, Zabala agrupa totes les competències que l’ésser humà ha d’adquirir al llarg de la vida estudiantil de la següent manera:


El mateix autor, exposa que les competències conformen una taula de quatre potes, és a dir, que l’una no pot existir sense les altres tres. Nosaltres, per facilitar la comprensió del tema tractat, hem fonamentat les competències en tres aspectes: teoria, procediments i continguts. Aquests tres conceptes s’hauran de complementar entre ells en tot moment, i aquesta serà una de les meves tastes, fer que concordin i cohesionin.

Al llibre podem trobar una sèrie de característiques bàsiques per a la seva correcta ensenyança. Algunes com “globalitzadora” i “significativa” són les més importants, també trobem: complexitat de la situació en que s’ensenya, caràcter procedimental, combinació de components i funcionalitat.

No existeix una metodologia pròpia per a la seva ensenyança, però sí qüestions a tenir en compte, com els principis psicopedagògics. Així, Zabala també exposa un sèrie de referències sobre com els nens aprenen els diferents aspectes de les competències
  •        FETS: s’aprenen exposant
  •                 CONCEPTES: s’aprenen construint
  •                 ACTITUD: s’aprèn vinculant l’alumne amb la matèria donada
  •                 PROCEDIMENTS: s’aprenen practicant i exercitant a la pràctica

Al llarg de tot el llibre, i en concret a un capítol, l’autor defensa que la teoria no ha d’anar per separat amb la pràctica, sinó que són dos conceptes que han d’anar complementats en la mateixa competència. Trobo que aquesta concepció és molt encerada, atès que sense un fonament teòric no podríem desenvolupar la pràctica i, alhora, no necessitem teoria que no pugui ser aplicada a la vida real.

Crec que, com a mestres, hem de tenir en compte les diferents dimensions que les competències abasten. Entre elles trobem, la social, la interpersonal i la professional. Aquests, són tots els àmbits en els que un bon coneixement de les competències pot ajudar-nos a resoldre situacions i problemes reals a la vida, amb una correcta aplicació de la teoria apresa per via de les diverses metodologies.



Una cosa que hauré de tenir en compte a l’hora d’ensenyar les competències és l’atenció a la diversitat dins l’aula. D’això ja en vàrem parlar una mica en aquesta entrada i ara sabem que una de les coses que s’han de variar en l’atenció a la diversificació és la metodologia de l’aprenentatge de les competències. Com a mestra, hauré de mirar molt què és el que li va bé a un alumne i que no tant, per a canviar el que no funciona tant bé i que el nen puga desenvolupar les competències al màxim de les seves possibilitats.

He pensat, gràcies a Zabala, que per ensenyar les competències als meus alumnes faré servir diverses tècniques de treball creatiu, en equip i col·laboratiu. Sé que a dia d’avui no conec les tècniques professionals necessàries, coneixement que espero suplir al llarg dels quatre anys de carra, però tinc moltes ganes de saber i d’aprendre a ensenyar, entre altres,  les competències als meus futurs alumnes.

Aquesta entrada, com cada una de les que he fet al meu bloc, augmenta cada dia la meva seguretat com a bona mestra, potser que en un futur la realitat sigui una altra i que m’estavelli, però, a dia d’avui no puc deixar de pensar en com m’agradaria acabar ja la carrera per a poder fer allò que sempre he desitjat: ser bona mestra. Així, espero que durant el meu futur com a alumna completi les meves ganes amb un molt bon fonament teòric i pràctic.

Acabant ja l’entrada no puc deixar de pensar en com hem canviat, quan era petita només anava a classe seia i escoltava – recordo que la mestra sempre em renyava per xerrar, però jo solia prestava atenció – aquell ritual d’entrar, seure i callar, em pareixia el més normal del món quan ets un estudiant. Ara, però, ho veig diferent, aquella normalitat rutinària de les classes ha de canviar per a que els nens visquin emocions i noves experiències que els facin els dies divertits i dinàmics, per a que en un futur recordin els que els hi ensenyi i no puguin evitar un somriure nostàlgic.

días de escuela
AUTORIA: Nacho

Valoro molt, tot el que aprenc dia a dia, tant a la meva vida diària com a la universitat. Me n’he adonat de que he canviat, he madurat i me n’he adonat que arribar a ser una bona mestra constructivista és cada vegada una realitat més desitjada. No veig el moment de posar a la pràctica aquests nous coneixements, de viure’ls i gaudir-los i, de la mateixa manera, ampliar-los fins al màxim, si n’hi ha es clar.

dilluns, 11 de novembre de 2013

El currículum


Nosaltres, com a mestres, tenim un rol molt complet i divers. Per a acomplir-lo disposem del currículum, << […] construcción social sobre las que se cruza un complejo entramado de prácticas en un proceso de desarrollo en diferentes niveles de concreción y objetivación (p.40). (2002)>>, J. Martínez Bonafé.

Com que la nostra ensenyança la fonamentarem sobre aquest currículum, és d’especial rigor dedicar-li una entrada de bloc per a conèixer-ne els aspectes principals, les característiques, la legislació que el rodeja i els seus elements. Per tant, és això el que tractarem a continuació.

En primer lloc, hem de destacar un dels elements més rellevants que té el currículum: el contingut. Com ja hem dit en entrades anteriors, ens trobem en una “Escola Constructivista i, com a tal, els continguts són amplis i de diversos tipus:

-       Continguts sociològics: Context en el qual es desenvolupa l’aprenentatge de les competències bàsiques.
-     Continguts epistemològics: Són els coneixements més rellevants de cada una de les matèries que es donen a l’escola, des d’una perspectiva científica.
-         Continguts psicològics: Tractarien el “com” aprenen els alumnes.
-   Continguts pedagògics: Fan referència a la metodologia emprada per ensenyar les diverses competències bàsiques.


Altres elements, igualment necessaris, són: la fixació d’un objectiu, és a dir, on volem arribar; el mètode més adequat per a arribar allà on vulguem anar i els criteris d’avaluació constructivista i no tradicional que haguem de seguir.

Hi ha que anar alerta amb el currículum ocult, com es diu al capítol quatre de les lectures, <<aquellos aspectos del currículum que […] juegan un papel muy importante en la interpretación de los significadors y en un serie de valores que se acaban admitiendo son que nos demos cuenta>>. Amb això vull dir que sempre hem d’anar molt alerta amb la nostra actitud, les nostres paraules i la nostra conducta social, atès que sempre poden esser observades pels nostres alumnes.

Eina: VOKI.COM
De la mateixa manera, el currículum té unes certes característiques que hauria d’acomplir sempre la legislació que el designa, de les quals parlarem més endavant. Aquests trets corresponen a:

-        Un currículum únic, és a dir, comú a tots els alumnes. És cert, però, que no tots som iguals i que a cada alumne li funcionen unes coses o altres. Si ens trobem davant alumnes amb necessitats específiques especials podrem procedir a realitzar una adaptació curricular, és a dir, un reajustament del currículum (amb ajuda o no d’una mestra d’educació especial) per tal que l’alumne puga assolir els diferents objectius que li proposem dins les seves capacitats.

-      Els trets següents depenen en bona mesura dels nivells de concreció que faixi la legislació vigent, són la obertura, flexibilitat i descentralització del currículum. És aquí on ens donen joc per adaptar el currículum al nostre context sempre que acomplim els mínims que diu la llei. 


En els darrers anys, hem tingut diverses reformes educatives amb les seves pertinents lleis. D'aquestes, podem destacar primerament la LOGSE (1990), que va ampliar i canviar l’itinerari obligatori (fins als 16 anys) i que va introduir el concepte de currículum (gran avanç cap a una educació constructivista). Podem fer menció, també, de la LOE (2006) que introduí les competències bàsiques.

Aquestes dues lleis, han permès uns currículums oberts, flexibles, únics i descentralitzats. D'aquesta manera, establien uns mínims que el mestre havia de complir, però que permeteren una adaptació coherent segons les necessitats que sorgeixin.

El debat educatiu actual per excel·lència és la implantació de la LOMCE (2013), una nova llei que, entre d'altres, redueix un any  la ESO (15 anys) i aplica les revàlides. El currículum que permet crear aquesta llei no deixa marge als mestres, per tant no és ni obert ni flexible. De la mateixa manera, respon a ideologies polítiques i religioses que el fan centralitzat i no apte per a un correcte desenvolupament de les competències. En la meva opinió, és un pas endarrera en el camí cap a una educació constructivista.

Tots els continguts que hem tractat són d'especial importància per a introduir-nos en el món curricular, som conscient, però, que és molt més extens i que de cara al futur m'hauré de formar molt més en aquest tema per tal de donar als meus alumnes la meva millor faceta com a mestra. No m'importaria, i sé que ho faré, indagar en les profunditats d'aquesta temàtica, car m'apassiona i trobo que marca un ans i un després en una bona educació.

Quan era petita no sabia que el mestre, fos o no partidari d'una educació tradicional, havia treballat i programat tant les classes. No em podia imaginar que ser mestre anés més enllà de formar-se molt i amollar-ho tot a una classe. Ara, gràcies a tot el que he après, veig els esforços del cos docent i els que algun dia faré jo per a que els alumnes puguin desenvolupar les seves capacitats al màxim i de la millor manera.
  

He d'admetre que, a aquestes altures del curs, he progressat molt i el que abans eren idees, il·lusions i voluntat, ara van prenen forma i són cada vegada més reals i possibles. Espero poder arribar algun dia a "tancar" un currículum que, a part dels requisits mínims, tingui el necessari per a brindar als meus alumnes la millor experiències possible en l'aprenentatge per a la vida.

classroom
AUTORIA: Emory Maiden



dilluns, 4 de novembre de 2013

Metodologia d'aprenentatge

Començant l’entrada nova del meu bloc setmanal, me n’he adonat que, d’alguna manera, els continguts que he d’aportar cohesionen i amplien els tractats en les entrades anteriors, a les quals procuraré fer referència al llarg del text.

La temàtica que tractaré en aquesta entrada versa sobre les diferents maneres d’aprendre i ensenyar les competències segons el llibre 11 ideas clav. Cómo aprender y enseñar las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau. Anant al gruix de la qüestió, podem extreure que hi ha dos branques principals que es decanten per una o altra metodologia: la TRADICIONAL i la CONSTRUCTIVISTA (visita entrada de bloc).

Podem destacar, en primer lloc, que la tradicional es basa en l’arcaica metodologia propedèutica i selectiva de repetició o reproducció fidel del que diu la font informant (el mestre o el llibre). Personalment, penso que amb aquest mètode l’alumne seria comparable a un ordinador: nosaltres (la font) el programem per a que faci unes coses determinades tal qual dictem. Em resulta massa dur pensar que en la societat que vivim encara hi hagi una concepció tan freda i distant de l’alumne. Com no pot ser d’altra forma, aquest aprenentatge serà absolutament superficial, atès que els conceptes no s’arriben a assimilar de manera efectiva i acaben creant reticència en l’alumne envers la teoria.

Com que aquesta primera metodologia òbviament no ens serveix per al dia a dia, n’hem de pensar una altra que sigui més efectiva i educativa. D’aquesta manera, ens trobem amb les competències, que integren d’igual forma coneixements, procediments i actituds. Ara bé, les característiques del seu aprenentatge estan relacionades directament amb les condicions que s’han de donar per a un aprenentatge el més significatiu i funcional possible (memorització comprensiva i possible aplicació pràctica), s’han de tenir en compte els quatre sabers de Delors.

El marc teòric de les condicions no està totalment determinat, però al llibre en qüestió ens trobem deu punts d’especial menció que estan fonamentats, entre d’altres, en la proposta integradora de Coll (1987, 1990 i 1993). Aquestes condicions són els principis pràctics:


1.         Els esquemes de coneixement i el coneixement previ:
     En ell s’exposa que l’estructura cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests, alhora, són representacions que hom posseeix sobre un coneixement (coneixement previ).

2.         La vinculació entre el contingut nou i el coneixement previ:
   S’han d’establir relacions entre els coneixements nous i els previs i anar reformant i completant l’estructura cognoscitiva (condició 1). D’aquesta manera sorgiran noves relacions substantives entre els conceptes i tindrem un vertader aprenentatge que no s’oblida.

3.         El nivell de desenvolupament:
    En aquesta condició es té en compte la capacitat de l’alumne per a completar, retocar i corregir el seu esquema bàsic de coneixement (establint diferents vincles a la seva xarxa).

4.         La zona de desenvolupament proper:
      Fa referència a la distància i el camí existent entre el que es sap i el que es vol aprendre.

5.         La disposició per a l’aprenentatge:
     Aquest punt és importantíssim. Tracta sobre les expectatives i concepcions de l’alumne vers el coneixement nou: “això no m’agrada”, “és avorrit”, “em servirà”, “és emocionant”… Condiciona el resultat de tot plegat


AUTORIA: Marina Bennasar Torres 2012

6.         La significativitat i la funcionalitat dels nous continguts:
   Això ens ve a dir que l’alumne ha de poder trobar un sentit funcional a quelcom nou que estigui aprenent. D’aquesta manera el punt 5 probablement adquireixi un punt de vista optimista.

7.         L’activitat mental i el conflicte cognitiu:
     Aquí tenim en compte la metodologia de Piaget del conflictecognitiu, que no és més que: la posada en dubte (sempre supervisada pels mestres) dels coneixement previs per l’alumne i la següent construcció d’un coneixement més complet i correcte.


 8.         L’actitud favorable, el sentit i la motivació:
     Té relació amb les condicions 5 i 6, a més a més, es té en compte la motivació intrínseca de l’alumne.

9.         L’autoestima, l’autoconcepte i les expectatives:
    De la mateixa manera, té a veure amb les expectatives de l’alumne vers el contingut a aprendre.

10.   La reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició:
    Aquesta condició és molt important, car reflexionar sobre el que s’ha après obri les portes per a l’assimilació de nou contingut i a impedir que s’oblidi el que l’alumne ha creat, atès que en té consciència.

Si en un futur aconsegueixo posar en pràctica, sinó totes, la gran majoria de les condiciones tractades en una metodologia constructivista, tindré la certesa de que els meus alumnes estaran aprenent de forma significativa i plena totes les competències que tractem. Aquest és el sentit primordial que li trobo al nou contingut exposat, el qual m’ha agradat conèixer i saber que algun dia tindré l’oportunitat de posar en pràctica.

Zabala, al llibre Enfoque globalizador y pensamiento complejo (1999), exposa que, a més de les condicions, hi ha unes fases de l’aprenentatge de competències que s’han de tenir en compte i que es relacionen en gran part amb les condicions anteriorment tractades. Aquestes van de la mà amb el principi de Piaget que hem puntualitzat a la condició 7 (equilibri à desequilibri à reequilibri).

Després de fer un breu anàlisi sobre els diferents principis psicopedagògics, entre d’altres,  per tal d’entendre millor el tema en qüestió, veig de manera clara que aquesta metodologia és la realment efectiva. No només pel fet que es pot adequar perfectament a qualsevol societat en qualsevol moment, sinó perquè també brida als meus futurs alumnes el Tot, és a dir, unes arrels fortes sobre les quals fer créixer un arbre tant alt com vulguin i de la manera que precisin (tant teòrica com pràctica). Així, hauré acomplert el meu rol com a mestra.

Per a mi és realment valuós i gratificant conèixer i entendre aquests principis pràctics, car em donen un esquema que de segur empraré per a les meves classes futures. Si a mi m’haguessin ensenyat d’aquesta manera ara seria, de ben segur, una persona molt més oberta del que soc, més productiva i optimista. Menys mal que sóc testaruda i l’educació tradicional que he rebut no m’ha romput els esquemes de futur i mai he perdut de vista els meus objectius, però no tothom ha tingut tanta sort. És aquí on recau la importància de la bona educació, en que ningú caigui del vaixell i que entre tots anem puant els que es queden penjant.

Espero poder seguir ampliant el meu coneixement i evolucionant en un futur, per a poder completar la meva formació al màxim degut a que quan més formada estigui jo més bons resultats obtindran els meus futurs alumnes a l’hora d’aprendre. S'ha de canviar el sistema d’ensenyar a l’escola, no pot ser permissible de cap manera que actualment tinguem tan arrelat un sistema infructífer.

Jouer du ukulélé au "médiateur" - 2012-07-30