Educació

Segons la RAE el terme “educació” es defineix principalment com “la instrucció per mitjà de l’acció del docent”, així com “criar, adoctrinar i ensenyar a joves i nens”. Però és molt més que això, car té unes funcions. Aquestes han protagonitzat els grans debats sobre l’educació; perquè, què ha de fer? Ensenyar o instruir?. Aquestes són les qüestions principals que tractarem amb l’ajuda dels capítols 1 i 4 del llibre 11ideas clave. Cómo aprender y ensenyar las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau.

La primera vessant, la tradicional, afirma: “L’escola instrueix i la família educa”. En ella es defensa un model educatiu selectiu i propedèutic, és a dir, un model que entén l’educació com un conjunt de coneixements teòrics que s’han d’impartir a l’escola per tal d’accedir a la universitat i que, per tant, són desenvolupats en funció d’aquesta. Podem afegir que només té en compte aquelles competències que es desenvolupen a l’escola (matemàtiques, socials…) i que, d’aquesta manera, tot el que un nen aprèn al carrer o a casa no és concebut com coneixement.

Amb la revolució francesa de 1789 hi va haver un increment en la tassa d’escolaritat, per tant el país no es podia permetre que tothom tingués una educació completa. Per solucionar la situació, varen idear dos itineraris consecutius, un curt (per a la majoria de la població) i un llarg (per als que vertaderament volien i podien accedir a la universitat). D’aquesta manera, els nens que no començaven el cicle llarg de l’educació tenien una sèrie descomunal de sabers teòrics que no sabien o no podien usar atès que no arribarien a accedir a la universitat, en paraules de Zabala, “aquest procés determina que l’escola desemboqui en una acumulació de sabers que generalment només són necessaris per a posteriors estudis universitaris” (p. 67).

Aquesta idea va desembocar en una altra teoria educativa que afirma que la finalitat màxima de l’escola és educar, no instruir. En ella es defensa una formació integra de la persona des del començament, no només teòrica com en el model anterior. Segons Delors, polític francés autor del llibre L’educació tanca un tresor, cal que un alumne desenvolupi quatre competències bàsiques que són els seus pilars en vers a la societat.

El primer d’ells és “saber”, aprendre del món que el rodeja uns coneixements teòrics induïts per uns agents. Què seria dels sabers teòrics si no es poden aplicar? Per això podem destacar que el segon pilar bàsic que exposa Delors  és “saber fer”, és a dir, desenvolupar de forma pràctica els coneixements teòrics amb coneixement de causa. El tercer pilar és “saber ser”, construir-se íntegrament capacitats cognitives, afectives i rectores en vers el context social que ens rodeja. Finalment, el polític exposa que el quart pilar fonamental en la formació íntegra de l’individu és “saber conviure”, saber comprendre, respectar i tolerar la gent que et rodeja.

Amb tot això, ens trobem en uns dels debats més prolífers de la història, les finalitats de l’educació. Després d’exposar els dos corrents principals crec que l’última instància de l’educació hauria d’anar dirigida a la formació de l’alumne de manera completa tenint en compte el context sociocultural en el que es trobi, ja que els coneixements teòrics són en la seva majoria efímers i massa fàcils d’oblidar, mentre que tenir coneixement (pràctic i teòric) dels vertaderament útils per la vida pot marcar la diferència en l’individu i, en conseqüència, en la societat.