dilluns, 4 de novembre del 2013

Metodologia d'aprenentatge

Començant l’entrada nova del meu bloc setmanal, me n’he adonat que, d’alguna manera, els continguts que he d’aportar cohesionen i amplien els tractats en les entrades anteriors, a les quals procuraré fer referència al llarg del text.

La temàtica que tractaré en aquesta entrada versa sobre les diferents maneres d’aprendre i ensenyar les competències segons el llibre 11 ideas clav. Cómo aprender y enseñar las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau. Anant al gruix de la qüestió, podem extreure que hi ha dos branques principals que es decanten per una o altra metodologia: la TRADICIONAL i la CONSTRUCTIVISTA (visita entrada de bloc).

Podem destacar, en primer lloc, que la tradicional es basa en l’arcaica metodologia propedèutica i selectiva de repetició o reproducció fidel del que diu la font informant (el mestre o el llibre). Personalment, penso que amb aquest mètode l’alumne seria comparable a un ordinador: nosaltres (la font) el programem per a que faci unes coses determinades tal qual dictem. Em resulta massa dur pensar que en la societat que vivim encara hi hagi una concepció tan freda i distant de l’alumne. Com no pot ser d’altra forma, aquest aprenentatge serà absolutament superficial, atès que els conceptes no s’arriben a assimilar de manera efectiva i acaben creant reticència en l’alumne envers la teoria.

Com que aquesta primera metodologia òbviament no ens serveix per al dia a dia, n’hem de pensar una altra que sigui més efectiva i educativa. D’aquesta manera, ens trobem amb les competències, que integren d’igual forma coneixements, procediments i actituds. Ara bé, les característiques del seu aprenentatge estan relacionades directament amb les condicions que s’han de donar per a un aprenentatge el més significatiu i funcional possible (memorització comprensiva i possible aplicació pràctica), s’han de tenir en compte els quatre sabers de Delors.

El marc teòric de les condicions no està totalment determinat, però al llibre en qüestió ens trobem deu punts d’especial menció que estan fonamentats, entre d’altres, en la proposta integradora de Coll (1987, 1990 i 1993). Aquestes condicions són els principis pràctics:


1.         Els esquemes de coneixement i el coneixement previ:
     En ell s’exposa que l’estructura cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests, alhora, són representacions que hom posseeix sobre un coneixement (coneixement previ).

2.         La vinculació entre el contingut nou i el coneixement previ:
   S’han d’establir relacions entre els coneixements nous i els previs i anar reformant i completant l’estructura cognoscitiva (condició 1). D’aquesta manera sorgiran noves relacions substantives entre els conceptes i tindrem un vertader aprenentatge que no s’oblida.

3.         El nivell de desenvolupament:
    En aquesta condició es té en compte la capacitat de l’alumne per a completar, retocar i corregir el seu esquema bàsic de coneixement (establint diferents vincles a la seva xarxa).

4.         La zona de desenvolupament proper:
      Fa referència a la distància i el camí existent entre el que es sap i el que es vol aprendre.

5.         La disposició per a l’aprenentatge:
     Aquest punt és importantíssim. Tracta sobre les expectatives i concepcions de l’alumne vers el coneixement nou: “això no m’agrada”, “és avorrit”, “em servirà”, “és emocionant”… Condiciona el resultat de tot plegat


AUTORIA: Marina Bennasar Torres 2012

6.         La significativitat i la funcionalitat dels nous continguts:
   Això ens ve a dir que l’alumne ha de poder trobar un sentit funcional a quelcom nou que estigui aprenent. D’aquesta manera el punt 5 probablement adquireixi un punt de vista optimista.

7.         L’activitat mental i el conflicte cognitiu:
     Aquí tenim en compte la metodologia de Piaget del conflictecognitiu, que no és més que: la posada en dubte (sempre supervisada pels mestres) dels coneixement previs per l’alumne i la següent construcció d’un coneixement més complet i correcte.


 8.         L’actitud favorable, el sentit i la motivació:
     Té relació amb les condicions 5 i 6, a més a més, es té en compte la motivació intrínseca de l’alumne.

9.         L’autoestima, l’autoconcepte i les expectatives:
    De la mateixa manera, té a veure amb les expectatives de l’alumne vers el contingut a aprendre.

10.   La reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició:
    Aquesta condició és molt important, car reflexionar sobre el que s’ha après obri les portes per a l’assimilació de nou contingut i a impedir que s’oblidi el que l’alumne ha creat, atès que en té consciència.

Si en un futur aconsegueixo posar en pràctica, sinó totes, la gran majoria de les condiciones tractades en una metodologia constructivista, tindré la certesa de que els meus alumnes estaran aprenent de forma significativa i plena totes les competències que tractem. Aquest és el sentit primordial que li trobo al nou contingut exposat, el qual m’ha agradat conèixer i saber que algun dia tindré l’oportunitat de posar en pràctica.

Zabala, al llibre Enfoque globalizador y pensamiento complejo (1999), exposa que, a més de les condicions, hi ha unes fases de l’aprenentatge de competències que s’han de tenir en compte i que es relacionen en gran part amb les condicions anteriorment tractades. Aquestes van de la mà amb el principi de Piaget que hem puntualitzat a la condició 7 (equilibri à desequilibri à reequilibri).

Després de fer un breu anàlisi sobre els diferents principis psicopedagògics, entre d’altres,  per tal d’entendre millor el tema en qüestió, veig de manera clara que aquesta metodologia és la realment efectiva. No només pel fet que es pot adequar perfectament a qualsevol societat en qualsevol moment, sinó perquè també brida als meus futurs alumnes el Tot, és a dir, unes arrels fortes sobre les quals fer créixer un arbre tant alt com vulguin i de la manera que precisin (tant teòrica com pràctica). Així, hauré acomplert el meu rol com a mestra.

Per a mi és realment valuós i gratificant conèixer i entendre aquests principis pràctics, car em donen un esquema que de segur empraré per a les meves classes futures. Si a mi m’haguessin ensenyat d’aquesta manera ara seria, de ben segur, una persona molt més oberta del que soc, més productiva i optimista. Menys mal que sóc testaruda i l’educació tradicional que he rebut no m’ha romput els esquemes de futur i mai he perdut de vista els meus objectius, però no tothom ha tingut tanta sort. És aquí on recau la importància de la bona educació, en que ningú caigui del vaixell i que entre tots anem puant els que es queden penjant.

Espero poder seguir ampliant el meu coneixement i evolucionant en un futur, per a poder completar la meva formació al màxim degut a que quan més formada estigui jo més bons resultats obtindran els meus futurs alumnes a l’hora d’aprendre. S'ha de canviar el sistema d’ensenyar a l’escola, no pot ser permissible de cap manera que actualment tinguem tan arrelat un sistema infructífer.

Jouer du ukulélé au "médiateur" - 2012-07-30

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada